La bellesa de la vellesa

Ahir vaig participar en un voluntariat que es va iniciar ja fa alguns mesos a la Residència d’Ancians, en el marc del projecte que Càritas ha impulsat recentment a Cadaqués a través de la Parròquia. Hi havia anat en un parell d’ocasions durant les festes de Nadal, però aleshores, en tractar-se d’una celebració especial, es cantava, es posava música i no era fàcil un contacte més directe i personalitzat.

Ahir era un dissabte normal i corrent a l’hospital. Quan vaig arribar estaven tots berenant i hi regnava una relativa tranquil·litat, a excepció dels crits que de vegades deixava escapar una de les dones, asseguda en una cadira de rodes i que es trobava al passadís: “Ajudeu-me! Ajudeu-me!” M’hi vaig apropar i, durant una estona, va semblar que el contacte afectiu amb una altra persona servia per mitigar el seu dolor. Però no va passar gaire estona fins que va tornar a proferir el crit, davant el qual un no podia més que mirar de respondre amb afecte; i guardar un silenci respectuós.

Però el motiu pel qual escric aquestes línies, no és el d’entristir al lector ocasional que pugui llegir-les, sinó el de transmetre la bellesa que aquell dia, enmig del dolor i l’estat delicat de salut de la majoria de persones amb què em vaig trobar, se’m va manifestar de manera insospitada.

El primer que em va sorprendre i captivar va ser l’agraïment sincer que les seves mirades semblaven transmetre. Em va semblar percebre, més enllà de les dolències, de la manca de memòria d’alguns d’ells, un estat de presència i acollida a aquell estrany que en aquells moments era jo mateixa i que havia vingut a visitar-los sense per què. Però em va sorprendre sobre tot comprovar com tots els meus prejudicis queien, en el moment en què, asseguda en una de les taules, la Blanca i en Josep, tots dos originaris del sud de la Península, començaren a relatar la manera com, encara molt joves, es van veure obligats a abandonar la seva terra fins arribar a Cadaqués, on començaren una nova vida i on encara hi són. Els seus ulls s’encenien amb aquells records que de sobte tenien ocasió de compartir i de transmetre, com un tresor preuat que esperava el moment propici per mostrar-se.

Recordo l’entusiasme i quasi autoritat amb què la Blanca parlava de el embrujo de Cadaqués i de Girona, i també de la bellesa que es desprenia d’un poema escrit per ella algunes setmanes abans, dedicat a Cadaqués, amb tota la seva senzillesa i simplicitat. Mentre els escoltava intercanviar aquelles experiències que acabaven d’emergir, vaig ser jo qui va sentir l’agraïment de poder estar present en aquell moment únic en que les compartien.

No explicaré els detalls d’aquella tarda en què em vaig adonar de la llum que s’entreveia en els rostres de les persones que em miraven i que, malgrat moltes carències físiques, em transmetien. Però no oblidaré aquella forma pausada de parlar, la manera de pronunciar les paraules de qui sap que allò que diu potser ho diu per última vegada. No oblidaré la intensitat de la mirada d’un Antoni somrient després d’haver fet el seu passeig de rigor pel poble a la recerca d’un cigarret, la paciència de la Marta en comunicar-me un dolor físic que no pot apaivagar, els valuosíssims consells culinaris de la Rosa, que tot just acaba d’arribar aquesta setmana i que celebrarà el seu aniversari el proper 2 de febrer, l’alegria amb que la Cecília recordava les èpoques en què cantava a la Coral amb un compositor que havia estat propietari de l’actual pastisseria Mallorquina. “Abans era diferent”, em deia, “No teníem diners. Ens ho passàvem be. Ballàvem sardanes, cantàvem cançons... Ara tothom és ric, agafen el cotxe i se’n va a Figueres, o a Roses...” Tampoc oblidaré la tendresa de l’Enric envers la seva dona, malalta d’ alzheimer des de fa dotze anys i a qui no ha deixat de venir a visitar ni un sol dia, o l’ entusiasme de la Carme en cantar “Baixant de la font del gat”... Ni, finalment, el goig de sentir com aquella dona que abans cridava: “Ajudeu-me!”, es posava a cantar de memòria algunes nadales que se’ns va ocórrer improvisar.

Tot això ho explico perquè penso que és prou valuós com perquè mereixi ser explicat, perquè de vegades allò i aquells en qui no pensem perquè son “vells”, o “malalts” o “febles” i que ens posen davant d’una misèria que és també la nostra, són precisament aquells a qui, com he après d’un bon amic, més hauríem d’escoltar. I animo a qui això llegeix a que hi vagi, però no com qui va a fer una obra de caritat, sinó com aquell que sense cap raó o motiu especial, conserva encara la capacitat de deixar-se sorprendre per allò inesperat.

Nota: Per tal de respectar la intimitat de les persones que hi apareixen, cap dels noms propis no es correspon amb la realitat.