Comentari de l' exposició a la Sala Parés de Barcelona
Quan una persona se’n
va, torna a nosaltres d’una manera diferent. He pogut ser testimoni de com es
muntava i formava la darrera exposició de l’Anna Miquel --que ens va deixar ara
ja fa quasi dos anys—a la Sala Parés de Barcelona. Per primera vegada he deixat
de veure l’obra d’aquesta pintora, la meva mare, com un objecte quotidià. Per
primera vegada puc mirar aquestes pintures amb distància i, veient-les, aprenc
a conèixer la persona que hi havia més enllà del meu vincle afectiu i personal
amb ella, però des d’ ell. En mirar el conjunt de la seva obra a partir
d’aquesta petita selecció, el sentit que se’n desprèn em mostra la seva
coherència vital.
El primer que em crida l’atenció és
veure la constància d’una recerca que es veu reflectida en el desig de trobar
un equilibri entre la llum i la foscor, el vuit i la matèria, la gravetat i la
lleugeresa. És la recerca de la llum que s’obre pas a través de la matèria. Les
formes canvien, però el contingut roman. Allò que es fa present en la imatge
pictòrica és sempre testimoni d’una absència. La recerca comença amb la
observació d’allò més quotidià; quotidianitat que, en esdevenir matèria
pictòrica, es trenca. En donen testimoni els paisatges inspirats en el jardí de
casa seva, com Piscina de alquitrán (1990), o els objectes gegants que,
engegantits, esdevenen extraordinaris i susceptibles de convertir-se en quelcom
diferent d’allò que son. És el que succeeix amb el pinta llavis gegant, Excavaciones
en una habitación (1992). El contrast entre aquesta imatge i el títol em fa
pensar en una possible cita implícita a Magritte, que ella admirava, amb el seu
famós La trahison des images (1928-29) on a sota d’un dibuix d’una pipa
hi ha escrit: “Ceci n’est pas une pipe”. Aquesta obra posa en evidència la
diferència entre un objecte real i la seva representació, allò que les coses
són i el nom que els hi donem. De fet, llegint a posteriori el llibre
recentment publicat per Àmbit, Anna Miquel, redescobreixo l’existència
de l’ obra titulada Esto no es un
revolver (1999), que és amb tota evidència un homenatge a aquella obra de
Magritte. Victoria Combalia parla amb més detall de l’ interès i relació de la
pintora amb el surrealisme.[1]
Però, en aquest cas, el pinta llavis deixa de ser pinta llavis no només pel fet
de ser representat, sinó també perquè engegantit i fora de context, perd les
seves qualitats naturals –la delicadesa, la feminitat—per esdevenir un objecte
per excavar. I és que la ironia és una qualitat que està molt present en tota
l’obra pictòrica de l’Anna Miquel, en perfecta sintonia amb el sentit de l’
humor que caracteritzava la seva persona. Al costat del pinta llavis hi trobem
una rosella. Una rosella (Amapola, 1993) feta amb els materials i els colors que més contradiuen
aquesta flor: el ciment i el gris. Una rosella, que per assecar-la, la posem
cap per avall, però que quan és viva està dreta.
Però de la representació d’ objectes
quotidians, natures mortes, paisatges que li eren propers, l’Anna Miquel fa un
salt i es llença a la representació de paisatges urbans on persones anònimes es
retallen sobre un rerefons de senyals de trànsit. És un moment on la crítica a
la nostra societat s’imposa, i ho fa amb imatges impactants: allò normatiu
representat pels senyals de trànsit, contrasta amb la manca d’identitat de les
persones que, desdibuixades, apareixen com ombres sense rostre. Gente que va
y viene entre señales (2006) y Gente bajo control (2008), són
testimoni de com l’excés de normativitat pot ser directament proporcional a
l’anonimat de les persones que s’hi sotmeten.
Era o no era conscient de tot el sentit
que es desprenia de les seves pintures? No ho podem saber. Però és cert que
ella sovint treballava molt el concepte abans de realitzar els quadres. La
recordo els vespres al seu petit despatx de casa, treballant sobre el paper,
realitzat els esbossos del que hauria de ser la seva següent sèrie. Així fou,
per exemple, amb l’exposició sobre les Meninas. Exposició que realitzà l’any
2010 i on per primera vegada va
experimentar amb el paper d’acetat. Cercava la manera de fer que la llum
s’obrís pas a través de la matèria densa del ciment, amb el que acostumava a
pintar i sobre el qual treballava com si es tractés d’una “pintora de parets”
com, modestament, acostumava a anomenar-se a ella mateixa. Aquesta sèrie de
pintures coincideix amb una època en què ella va començar a escriure relats per
infants i durant la qual es va inventar un pseudònim que no va arribar a veure
mai la llum: Mariana Rueda. És constant la presència de la infanta Mariana d’
Àustria durant aquesta època, i veient ara aquestes pintures penso que potser
hi havia una connexió entre aquest pseudònim inventat i el personatge dels
quadres.
A la sèrie de les Meninas va seguir una
exposició especialment interessant: La memòria del mar. L’ interès
d’aquesta exposició rau en el fet que abasta un període llarg, que va del 2000
al 2013, que coincideix per tant amb quadres d’altres èpoques com les Meninas,
però sobre els que va treballar més extensament. Alguns d’ells són fruit d’
experiències doloroses de la vida, com la pròpia malaltia de què va ser
conscient per primera vegada al voltant del 2007. Sorprèn, tanmateix, la llum i
serenor que es desprèn d’alguns dels quadres d’aquesta sèrie, inspirada en part
en textos del Mestre Eckhart. El silenci que emana de les figures és un reflex
del silenci interior que sembla haver anat adquirint en la darrera etapa de la
seva vida. En aquestes obres de maduresa no es tracta ja d’ expressar conceptes
o recordar altres artistes, hi ha aquí una certa abstracció que permet
connectar, sobre tot, amb una emoció i una actitud interiors. Ens trobem davant
una harmonia i un equilibri que possibilita el reconeixement de la bellesa que
en ocasions pot sorgir de les dificultats mateixes de la vida. A Anochecer
con mariposas (2004) o Desprendimiento (2004), es percep una
pau infinita que es transforma tanmateix en un cert desassossec en quadres
similars però posteriors com pot ser Salto al vacío (2006).
Però potser allò més impactant
d’aquesta exposició sigui el moment en què arribem a la darrera part de la seva
obra. De sobte, aquests quadres en petit format –el seu físic no donava per a més
donat l’estat avançat de la seva malaltia—ens remeten de nou als quadres dels
començaments. Veiem aquí alguns objectes quotidians com aquells que dibuixava
als inicis (Sombrero, 2014). Però el més sorprenent és contemplar el Hueco
de una cafetera (2014) i el Hueco de una copa de cristal (2014), on
allò que abans era mera representació dels objectes, esdevé aquí una
representació de l’espai que l’objecte deixa: el seu buit, la seva absència.
Tot d’una, composant aquests “huecos” d’objectes que es remunten als orígens de
la seva trajectòria, sembla com si l’artista fos ja conscient de l’absència que
s’apropava, deixant però aquest forat curull de la presència que impregna la
seva obra. Així, en el moment en què l’artista desapareix, moment en que sembla
tancar-se un cercle a consciència, la seva obra apareix sota la nostra mirada
amb més intensitat que mai.
Aquesta exposició fa possible una
mirada nova sobre l’obra d’una artista que aconsegueix fer d’allò opac,
transparència, i de la densitat de la matèria, llum. L’obra de l’Anna Miquel
així exposada, és motiu de profunda reflexió i un estímul valuosíssim per a la
nostra consciència.
