Lo pais que vol viure

Versió lliure de la mítica cançò de Claudi Martí en occitano, "lengua de oc":

https://www.youtube.com/watch?v=eyX5RY0kdnw&feature=youtu.be

Pluja de llum

Plou daurada sobre el blanc,

quan arriba la tardor

la sang d'aquest pit que es vessa

entre llàgrimes de foc

per la ignorància i l'absència.

Tant d'orgull,  tanta misèria!

La fletxa al centre del cor

encén als ulls la foguera

que crema amb dolor suau

tot allò que no és real,

i allunya de la innoblesa.

Un honor immerescut

poder rebre les paraules

que travessen els enganys

i en mostrar-los ens fereixen

com agulles de tendresa.

La stagione dell'amore

https://www.youtube.com/watch?v=J1IT9WqI7zA&list=RDJ1IT9WqI7zA

https://www.youtube.com/watch?v=HEH9YMRsNsI

 

Sorra de riu

Ondulacions de l'aigua sobre la paret blanca. 

Un martell retalla la llum dels núvols, transparents. 

Silenci de vianants i una gavina a l'altre costat de la finestra. 

Ens fem grans.

Les hores mortes palpiten ara que un nou final s' acosta. 

La lentitud del temps a les pupil·les que acaricien les aigües tendres del ponent, xiula secrets que mai no es diuen. 

I davant meu, com un mirall, les finestres sobre la superficie ocre s' aboquen al riu i em somriuen. 

Una silueta a l'interior que es belluga segons el so de les fulles verdes al vent.
Tot és gran i petit: la meva ànima, la terra i el cel.

Tantes desgràcies d'homes perduts i grandeses d'éssers humans que encara viuen. 

La sorra al fons de l'aigua no s' agita. 

Una brisa suau la condueix de nou cap al seu cim. 

No hi ha trànsit i aquí sembla que els homes no caminin vers un destí cruel, irreversible. 

Sembla que la mirada que reposa sobre el riu, s'alliberi del seu cicle infernal i s' acosti de nou als núvols que ara les aigües tornen a reflectir. 

Ja s' obre pas una tarda serena. 

S' acosta el moment de partir.

Set de tardor

Moviments contradictoris
provoquen esclats de llum.

Sol ardent de la tardor
que il.lumina els cabells roigs
com les fulles del Montseny.

Foc als ulls i a les entranyes
quan el mur del pit s' eixampla
i una porta, una membrana,
raja rius de plenitud. 

Els límits de la pobresa
d'un cos que resa i que vessa
corprès entre cel i terra
on s' obren mil.lers d'escletxes
transparents com l'aire pur.

Gatos

      Los gatos se acostumbran y exploran el nuevo espacio. Queralt, la mayor, permanece serena e impasible sobre el sofá, el rostro vuelto hacia la ventana, mirando a lo lejos. De vez en cuando, vigila a su hermano pequeño, Escalón, que se mueve de un lado al otro sin acabar de encontrar todavía un lugar estable en el nuevo hogar: su edad temprana lo hace más inexperto, a veces incluso invasivo, irrespetuoso, pero vivaz. Ahora los dos están tranquilos, en una posición similar. No se miran directamente pero parecen comunicarse en la distancia desde un estado de alerta y de vigilancia que les concede un cierto aire de sabiduría. Ahora Queralt me mira mientras escribo. Escalón agudiza los oídos. Voces en el exterior. Comienza el otoño  y con él tiempos de recogimiento y de reflexión. 

Mas humor!

Sobre el humor como antidoto contra el desequilibrio entre temeridad y cobardia:

"Estic d'acord que l'humor autentic es simptoma de salut mental -tot i que aixo no s' ha de confondre amb les bromes dolentes o amb un cert tipus d'ironia a la qual es recorre com a arma dialectica. Si no estic aferrat a les meves idees es perque les idees mateixes van bastant per lliure amb relacio a mi, i no perque m'importin les opinions que tinc. Pero se que son opinions i no dogmes. Estar disposat a morir per les propies idees pot ser fanatisme, pero no viure d'acord amb les propies convuccions es covardia. L'equilibri es delicat. Un mor per la seva fe quan viu per ella i aixo es una cosa diferent."

R. Panikkar, El ritme de l'esser, Fragmenta Editorial, pp. 52-53