Ondulacions de l'aigua sobre la paret blanca.
Un martell retalla la llum dels núvols, transparents.
Silenci de vianants i una gavina a l'altre costat de la finestra.
Ens fem grans.
Les hores mortes palpiten ara que un nou final s' acosta.
La lentitud del temps a les pupil·les que acaricien les aigües tendres del ponent, xiula secrets que mai no es diuen.
I davant meu, com un mirall, les finestres sobre la superficie ocre s' aboquen al riu i em somriuen.
Una silueta a l'interior que es belluga segons el so de les fulles verdes al vent.
Tot és gran i petit: la meva ànima, la terra i el cel.
Tot és gran i petit: la meva ànima, la terra i el cel.
Tantes desgràcies d'homes perduts i grandeses d'éssers humans que encara viuen.
La sorra al fons de l'aigua no s' agita.
Una brisa suau la condueix de nou cap al seu cim.
No hi ha trànsit i aquí sembla que els homes no caminin vers un destí cruel, irreversible.
Sembla que la mirada que reposa sobre el riu, s'alliberi del seu cicle infernal i s' acosti de nou als núvols que ara les aigües tornen a reflectir.
Ja s' obre pas una tarda serena.
S' acosta el moment de partir.
No hay comentarios:
Publicar un comentario