Temple de mar i sorra

No saps on és

el silenci del temple

que t'immola.

Llengües de vent

cauen 

sobre la sorra humida

del teu pas.

Es el temps

que amb cant suau

dibuixa ara el teu rostre.

***

Carícies de silenci

atansen els teus peus

cap a les roques.

Teixit de guix

que dibuixa mirades

a les cendres

i, en el mar infinit,

crida el seu horitzó 

de sol i llum.

***

Has escoltat la nit 

en un matí de sol i pedres.

Has caminat

punxan-te la planta dels peus.

I ara que és tard

i mil gavians devoradors de peixos

banyen les plomes en la tinta blava del mar

has decidit que ja no tornes.

Decideixes que et quedes,

ara sí.