Trigo en escriure aquestes paraules perquè he necessitat temps i distància per pair. I seran poques. Des de que sé que la Lídia estava preparant aquest espectacle l'espero amb curiositat. El repte de fer quelcom basat en L' experiència vèdica em semblava gegant, sinó impossible. Com ho farà? Em deia. I ho ha fet com ella és, segons el poc que la conec: recollint l'esperit de fons i fent-lo seu, allunyant-se en la forma, però no en el contingut.
Ja el silenci inicial va ser per a mi commovedor. El vòrtex al bell mig de l'escenari, la remor de l'aigua en ascens, recordant-nos allò primordial. Un escenari minimalista, que donava cabuda als silencis i als espais, als jocs de llum, que esdevenien centrals. Un espectacle composat senzillament de gestos, de paraules i de música, sense quasi res més, apart de l’arbre. Un espectacle que, lluny de voler ser espectacular, ha donat prioritat a les persones, al que son i transmeten, sense artificis. I això només es pot fer quan hi ha autèntic talent, i quan aquest talent autèntic es posa al servei de donar nova forma a alguns dels tresors més preuats que composen el llegat de la humanitat, com són els Vedes o les veus dels místics i dels poetes...
Potser és en això on realment rau la fidelitat, tant genialment simbolitzada per la presència d'un gos blanc a l'escenari, el nom de qui se’ns revela només cap al final. No es tracta tant de reproduir fidelment un contingut donat com de ser fidel a allò que ens hi acomuna i que està contingut en cadascú de nosaltres. Davant d'això, les qüestions de gust o d' opinió passen a segon terme, doncs si és ben cert que on no hi ha no raja, també ho és que on hi ha, raja molt, t'agradi o no. I aconseguir fer quelcom que va més enllà del que pot estar subjecte al judici o a la opinió té un mèrit immens.
La Lídia, acompanyada d' un equip excel·lent en tots els sentits, aconsegueix un equilibri molt difícil que només pot ser fruit tant d'un gran treball com d'una gran llibertat. I de la seva pròpia experiència vital. Transmet la força necessària que cal per poder combatre les ombres (que sempre hi són al marge de si volem o no volem veure-les) i la dolçor necessària per acollir la llum. Té la fermesa de la terra i la lleugeresa, si no del cel, si al menys de l'aire fresc i pur de les muntanyes. Té la perseverança i la capacitat de deixar anar, deixar-se portar, i portar-nos amb ella. Una generositat que només pot brollar d'una infinita confiança en la vida. I la bellesa. Una bellesa que, com deia Rilke, no és sinó “el començament d’allò terrible”, en la mateixa mesura en què la vida plena no està mai separada de la mort.
Dèiem que la fidelitat consisteix sobretot en reconèixer en els continguts que ens aporta tota tradició de saviesa una font que s’amaga a l'interior de cadascú, única capaç d' autorizar-nos a transmetre’ls lliurament a través de la nova forma que neix d' una decisió i treball personals, i que ens distingeix, pero que no ens pertany. Tots ho som, això, però la dificultat està en descobrir-ho i ser capaços de fer-ne tresor, compartint-ho amb dignitat. Només qui té un cor de lleó pot arribar a realitzar-ho.
(Text basat en l'espectacle: Panikkar, poeta i fangador)
Nota: he fet servir el genèric masculí per paraules que inclouen també el femení senzillament per no dificultar la lectura del text
