Sorra de riu

Ondulacions de l'aigua sobre la paret blanca. 

Un martell retalla la llum dels núvols, transparents. 

Silenci de vianants i una gavina a l'altre costat de la finestra. 

Ens fem grans.

Les hores mortes palpiten ara que un nou final s' acosta. 

La lentitud del temps a les pupil·les que acaricien les aigües tendres del ponent, xiula secrets que mai no es diuen. 

I davant meu, com un mirall, les finestres sobre la superficie ocre s' aboquen al riu i em somriuen. 

Una silueta a l'interior que es belluga segons el so de les fulles verdes al vent.
Tot és gran i petit: la meva ànima, la terra i el cel.

Tantes desgràcies d'homes perduts i grandeses d'éssers humans que encara viuen. 

La sorra al fons de l'aigua no s' agita. 

Una brisa suau la condueix de nou cap al seu cim. 

No hi ha trànsit i aquí sembla que els homes no caminin vers un destí cruel, irreversible. 

Sembla que la mirada que reposa sobre el riu, s'alliberi del seu cicle infernal i s' acosti de nou als núvols que ara les aigües tornen a reflectir. 

Ja s' obre pas una tarda serena. 

S' acosta el moment de partir.